Text de Marina Revilla
22 agosto 2021
“Marina…. Si vaig fins a Itàlia amb bici, m’acompanyes amb la furgo?”
Bé, no sé que estaria pensant en aquell moment i potser l’amor ens cega de tant en tant, però no li podia negar aquella il·lusió.
Avui el despertador dels nois sona molt aviat, no recordo l’hora, però em va semblar el primer dia que sona en una hora decent.
Per sort, a Torino hem dormit en un apartament amb la cuina separada de l’habitació i així m’estalvio de sentir el festival de bosses amunt, torradora avall, cafè per aquí cereals per allà. De costum els nois es lleven abans que jo per arrancar la seva jornada i jo aprofito una estona al llit, tot i que no gaire més. Cada dia m’he llevat, esmorzat, endreçat el menjar, desfet els llits i carregat la furgoneta. Per sort sempre aconseguia trobar lloc a davant de les cases.
Aquell dia, però, els nois van fer l’esforç de carregar les seves pròpies bosses a la furgoneta i alliberar-me d’algunes maletes. Bé, després d’esmorzar una mica i de recollir el menjar, em disposo a canviar-me per donar un altre tom per Torino. Però… endevineu on era la meva motxilla amb la roba? Doncs sí, els nois l’havien baixat també a la furgo. Cap problema, molt dignament vaig baixar en pijama per aquesta ciutat tan majestuosa i em vaig canviar a la furgo. (Com us he dit, per sort havia aparcat a prop).
Després de donar un tom pel cantó del riu Po, m’adono que l’etapa d’avui és molt ràpida! I que si no m’afanyo, arribaran ells abans que jo. Vaig tornar de seguit a buscar la meva companya de viatge i surto de Torino intentant no morir pels carrers principals, ja que el canvi de conducció entre França i Itàlia, es nota.
Abans d’arribar a Monza proposo veure’ns amb els nois en un petit poblet, a una hora i mitja de Monza. Ostres, el viatge s’acaba i sembla que no ho puc aturar… Parem en un bar per prendre un refresc ràpid, estem nerviosos i es nota en l’ambient. Han estat cinc dies durs, tant físicament com psicològicament, on ens hem solidaritzat els uns amb els altres, hem compartit rialles i també algun sospir d’esgotament. Els dies se’ns han fet llargs i sembla que hagi estat un viatge de mig mes.
Ens acomiadem per retrobar-nos definitivament a Monza, la ciutat natal del Mao. Allí em trobo amb la benvinguda més càlida i afectuosa, la Beatrice, la mamma di Mao.
Després d’una forta abraçada, compartim el sentiment mutu de neguit per veure aparèixer els nois. No passa gaire estona que per la porta principal apareixen dos valents muntats en bicicleta i amb 1231 km a les cames.
Els nervis s’han tornat alegria, la suficient per a fer un últim esprint i donar el tom a la font de la Vila Reale de Monza.
Hem tret el cava i hem fet saltar el tap! Hem brindat per la vida, pels amics i per la família, per tots aquells que es posen reptes i per aquells que proven de creuar fronteres amb tant d’esforç.
